La Síndrome de Gilles de la Tourette, discriminada

Les desigualtats intel·lectuals són, en moltes ocasions, motiu de discriminació per a aquelles persones que tenen alguna síndrome psicològica, neurològic, fisiològic, etc. que els fa ser diferents de la resta en algun aspecte de la seva vida. Les persones amb Síndrome de Gilles de la Tourette o amb Síndrome de Down, entre d’altres, són força discriminades.

Quim Monzó és escriptor que té la Síndrome de Gilles de la Tourette. Imatge de Discasto obtinguda a  Wikimedia Commons. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Quim_Monz%C3%B3_guanya_el_Premi_d%27Honor_de_les_Lletres_Catalanes_24.jpg
Quim Monzó és escriptor que té la Síndrome de Gilles de la Tourette / Discasto – Wikimedia Commons

Què és la Síndrome de Gilles de la Tourette

Alguns símptomes de la Síndrome de Gilles de la Tourette són tics motors, és a dir, gesticulacions; tics sonors, és a dir, sorolls incontrolats; Trastorn Obsessiu Compulsiu; atacs d’ira; Trastorn per Dèficit d’atenció i hiperactivitat entre d’altres. A més, l’evidència assegura que aquests símptomes poden agreujar-se per factors relacionats amb la sobrecàrrega d’exigències, el rebuig, els prejudicis o la penalització de l’entorn. Per tant, les discriminacions en una persona amb Síndrome de Gilles de la Tourette són molt inconvenients.

Igual que succeeix amb altres trastorns, les diferències individuals de les persones amb aquesta síndrome han de comprendre’s, tolerar-se i acceptar-se per tal de poder ser ben tractades. L’evolució de la simptomatologia de la Síndrome de Gilles de la Tourette són essencials els factors ambientals i psicosocials com ara les relacions interpersonals. Lamentablement, les respostes de suport social i les alternatives institucionals són deficitàries.

Valentina Quintana, víctima de discriminació per tenir Síndrome de Gilles de la Tourette

Generalment l’abús es fa envers les persones que es veuen més dèbils o diferents. És per això que aquelles que tenen algun trastorn acostumen a patir molt aquesta discriminació. Valentina Quintana, una noia de quinze anys amb Síndrome de Gilles de la Tourette, ha explicat a les seves xarxes socials com viu el seu trastorn. La jove assegura: “Quan surto al carrer molta gent se’n riu, sense saber què és el que em passa”. I continua dient: “Molts pensen que és mentida i que jo faig això a propòsit”.

Diferents mitjans de Xile, el país de Valentina, s’han fet ressò de la seva història. En el següent tweet veiem la peça que va publicar Araucanía Noticias on apareix un vídeo de la noia explicant la seva experiència amb el Síndrome de Gilles de la Tourette.

El testimoni de Charlotte Woodward, una jove amb Síndrome de Down

Charlotte Woodward és una noia amb aquesta Síndrome de Down. En una xarxa social ha enumerat tot allò que fa que viure als Estats Units sigui difícil per a ella. En aquesta llista hi inclou que pot rebre un salari inferior al mínim. Que moltes persones amb la seva síndrome no es poden casar perquè això afectaria la seva assegurança de salut mèdica. Afegeix que, en cas de necessitar un trasplantament, aquest se li podria negar perquè se la considera inferior genèticament.

Charlotte ho ha viscut en primera persona, ja que quan tenia vint-i-dos anys li van dir que necessitava un trasplantament de cor. Segons la Societat de Síndrome de Down Nacional, un 50% dels bebès amb aquesta alteració genètica tenen problemes al cor.  En el cas de Woodward el resultat va ser positiu, ja que només onze dies després d’entrar a la llista de trasplantaments van poder operar-la. Això no és el més comú, ja que “moltes persones amb Síndrome de Down a la societat no són considerades candidates per a un trasplantament d’òrgan”, assegura la jove.

La importància de la informació

El vídeo de Charlotte ha superat el milió de “m’agrada” i moltes persones han agraït la labor divulgativa i formativa d’aquest. I és que el coneixement, moltes vegades, és un pas que s’apropa al respecte i s’allunya de la discriminació. Sovint, les síndromes més desconegudes són els que desperten més discriminació, ja que qui el pateix sent més incomprensió.

Per evitar aquestes situacions de discriminació i abús s’ha d’educar i informar sobre aquest tipus de trastorns. S’ha de familiaritzar els nens i joves amb aquestes síndromes, ja que moltes vegades l’assetjament es fa cap a aquells que es veuen diferents. Per tant, s’ha de treballar a entendre aquestes diferències, acceptar-les com un enriquiment i fer entendre la individualitat de cada persona, és a dir, tots som iguals en drets, però amb diferències que ens caracteritzen.

Referències

A Woman With Down Syndrome Has Fought For Organ Transplant Anti-Discrimination Legislation For Years: Now, It’s Been Proposed, And Named After Her. (2020). https://www.forbes.com/sites/allisonnorlian/2021/01/04/a-woman-with-down-syndrome-has-fought-for-organ-transplant-anti-discrimination-legislation-for-years-now-its-been-proposed-and-named-after-her/amp/?sh=2e478d417841&__twitter_impression=true. https://www.forbes.com/sites/allisonnorlian/2021/01/04/a-woman-with-down-syndrome-has-fought-for-organ-transplant-anti-discrimination-legislation-for-years-now-its-been-proposed-and-named-after-her/amp/?sh=2e478d417841&__twitter_impression=true

Aspectos Psicosociales del Síndrome de Tourette. (2019). http://psicotourette.com/tourette1/aspectos-psicosociales-del-sindrome-de-tourette

«Solo pido que me alienten para seguir adelante», el conmovedor relato de una adolescente con Síndrome Tourette que sufre bullying y discriminació. (2020, 25 agosto). Clarín. https://www.google.es/amp/s/www.clarin.com/viste/-solo-pido-alienten-seguir-adelante-conmovedor-relato-adolescente-sindrome-tourette-sufre-bullying-discriminacion_0_ofgvILjnh.amp.html

StopBulling.gov. (2015). StopBullying.gov. https://espanol.stopbullying.gov/blog/2015/06/03/everyone-can-help-stop-bullying-children-tourette-syndrome

Una mujer con síndrome de Down expone la discriminación que sufren las personas como ella en un clip de TikTok. (2020, 17 agosto). 20 Minutos. https://www.20minutos.es/gonzoo/noticia/4354192/0/una-mujer-con-sindrome-de-down-expone-la-discriminacion-que-sufren-las-personas-como-ella-en-un-video-tiktok/

La desigualtat religiosa a l’educació

En ple segle XXI, les persones vivim en un món interconnectat en el qual gaudim d’una sèrie de drets humans. L’educació i la llibertat de culte en són un exemple. No obstant,  si posem el focus en l’àmbit educatiu, veiem que hi ha una sèrie de desigualtats importants. En aquesta entrada em centraré en la desigualtat religiosa a l’educació espanyola.

Infant sent rebutjat i exclòs per la seva condició religiosa i ètnica
Fotografia de l’organització veneçolana CECODAP, destinada als drets dels infants i els adolescents

Fent una mirada mundial, veiem que actualment al món hi ha una llarga diversitat religiosa. Les religions predominants són el cristianisme (i les seves variants catòlica, protestant i ortodoxa), l’islam (sunnita, xiïta i altres), el budisme i ètnies com el judaisme, l’hinduisme o les creences orientals de la Xina. Totes aquestes conformen diferents cultures, costums i models socials de vida. 

L’educació espanyola marcada per la desigualtat religiosa

Centrem-nos ara en la realitat que ens queda més a prop: Espanya. Al territori peninsular tenim la presència d’una majoria de la població cristiana i d’unes minories jueva i musulmana, pròpies de la creixent immigració. L’estat es defineix com aconfessional i la Constitució de 1978 proclama la llibertat de culte a l’article 16. El model educatiu espanyol es distribueix en educació infantil, primària, secundària, el batxillerat i la formació professional de grau mitjà. 

Tot i ser aconfessional, l’estat espanyol prové i està marcat per una profunda cultura cristiana i catòlica occidental. Només cal veure les festivitats anuals com el Nadal o la Setmana Santa o la importància històrica dels Reis Catòlics per evidenciar-ho, entre moltes altres coses. Així, el seu sistema educatiu és una branca més que està marcada per aquesta tradició. Dins l’educació espanyola, les tres religions predominants al país estan representades de manera igual? 

La diversitat ètnica i religiosa dins les aules és un fet. L’educació ha comptat sempre amb l’assignatura de religió, que cada centre enfoca d’una manera més específica segons el tipus que sigui. En general, amb aquesta es pretén donar a l’alumnat una visió genèrica de les realitats religioses existents arreu del món i que, sovint, resulten desconegudes per aquest. 

L’assignatura de religió és necessària o perpetua la diferència de culte dins l’aula?

Tot i així, l’assignatura de religió, optativa en la majoria de centres, ha estat objecte de debat. Mentre institucions properes a l’església catòlica remarquen la importància d’aquesta i la diferencien de la catequesi -entesa com una doctrina de més transcendència espiritual-, representants d’altres religions reclamen la falta de representació que hi tenen. 

Fora dels religiosos, molts consideren que la religió no hauria de ser una assignatura acadèmica i, per tant, avaluable, afirmant que per evangelitzar ja existeixen les esglésies i molts llocs de culte. Molts altres (com és el cas de la Universitat de Navarra) creuen que és una bona oportunitat per enriquir-se culturalment i la consideren pròxima a l’assignatura de filosofia o ètica, enfocades al debat i a la reflexió dels alumnes. 

Més enllà de si és necessari o no estudiar la religió, cal plantejar-se quina mena de religió s’està estudiant i si s’està fent correctament. És una mena de plantejament de les creences globals o hi ha un predomini d’unes sobre les altres? Així com un alumne coneix Jesús, la màxima figura del cristianisme, coneix a la màxima figura d’altres? Coneix les pràctiques o costums de religioses diferents? 

Si s’estudia una religió per sobre d’una altra, s’està remarcant la superioritat d’una enfront l’altra i, alhora, s’està creant una desconeixença cultural per part de l’alumnat. Sovint, allò que ens atemoreix és allò que desconeixem i, finalment, allò que ens fa por és el que evitem o repudiem. Aquesta roda té com a resultat una profunda discriminació social. Si no es trenca aquesta roda, la desigualtat religiosa es perpetua i augmenta.

Cal conèixer, respectar i considerar com a iguals religions diferents per a trencar definitivament amb la desigualtat religiosa.

La Desigualtat ètnica a les escoles

La desigualtat ètnica està present en tots els àmbits de la nostra realitat: el laboral, el social i també l’escolar. L’escola sembla un lloc segur per als nens i nenes en el qual es poden desenvolupar en llibertat, però la realitat és una altra. Hi ha infants que creixen sentint-se desplaçats per la seva ètnia i escoltant insults diaris als centres educatius.

«Mares contra el Racisme» dóna veu a casos de desigualtat ètnica

La desigualtat ètnica a l’escola és una realitat que han donat a conèixer associacions com “Mares Contra el Racisme” que lluiten per a què els joves racialitzats “tinguin l’oportunitat de viure com els altres, amb els mateixos drets”. En la seva pàgina web donen veu a partir d’entrevistes a persones que han viscut situacions injustes a causa de la seva ètnia.

Anne Cath, una noia adoptada nascuda a Sri Lanka ha explicat el seu testimoni que és una mostra de la desigualtat ètnica. Explica que a l’escola formava part d’un grup de tres o quatre alumnes que treien molt bones notes. Però, mentre als altres els felicitaven, a ella mai li recordaven aquests aspectes positius com a estudiant.

Una noia de pell fosca patint desiguatat ètnica a l'escola https://theconversation.com/racism-is-still-rife-in-south-africas-schools-what-can-be-done-about-it-110195
Una noia de pell fosca patint desigualtat ètnica a l’escola / RAWPIXEL

El racisme, un tema tabú a l’escola

Aquesta desigualtat és una realitat que també pateixen els pares dels estudiants racialitzats. La presidenta de l’associació abans mencionada és mare de dues adolescents adoptades a Etiòpia. Assegura que el principal problema davant aquesta desigualtat ètnica és l’escola. Explica que la resposta que reben els pares per part del professorat és que la persona que ha insultat a la seva filla és un estudiant conflictiu i que ja hi ha protocols que treballen l’assetjament. Es queixa, però, que no expliquen als alumnes què és el racisme. No els ensenyen les actituds que s’han d’evitar per a no tenir un comportament racista ni els avisen que està penat per llei.

L’escola està plena de microracismes que poden passar inadvertits, però que ajuden a construir aquesta desigualtat ètnica que causa tant dolor als alumnes racialitzats. Alguns estudiants se senten poc valorats per la seva feina i, fins i tot, els mateixos docents intenten convèncer-los que no són aptes per treure’s el batxillerat i que la formació professional és més adequada per a ells.

Els nens nouvinguts pateixen desigualtat ètnica per part dels docents a l’escola

És evident que els nens nouvinguts necessiten ajuda per aprendre l’idioma. Davant això, sovint són identificats amb trastorns de l’aprenentatge simplement perquè no saben parlar un idioma que és completament nou per a ells.

Aquests exemples de desigualtat ètnica als centres educatius els expliquen les noies de “Mares contra el Racisme” des de l’experiència personal. Han viscuts aquestes situacions viscuda amb els seus fills i les seves filles i són mostra que l’àmbit escolar necessita reforçar la perspectiva ètnica i treballar el tracte amb persones racialitzades.

Els centres educatius són llocs on els alumnes passen gran part de la seva infància i adolescència, hi viuen etapes de desenvolupament, creixement i aprenentatge que els ajuden a formar les seves identitats com a persones singulars. És per això que ha de ser un lloc que no pretengui integrar sinó posar al mateix nivell les diferents ètnies, cultures, religions i situacions de cada individu. A més, ha de ser un àmbit que eduqui sobre el concepte de racisme i les seves conseqüències i que ajudi als alumnes a entendre que l’ètnia no és motiu d’exclusió. L’escola ha de treballar per acabar amb la desigualtat ètnica.

Classes socials i el feminisme

Les classes socials existeixen a la nostra societat des de fa mil·lenis. Avui en dia segueixen estant presents, tot i que per alguns ja no són tant rellevants com ho havien sigut. Tot i això, aquesta desigualtat entre dues persones simplement per la classe social a la que pertanyen s’ha d’acabar d’eliminar.

Ara bé, quina relació guarden les classes socials amb el feminisme? Des de la la revol·lució de les sufragistes angleses va sorgir el terme del feminsime de classes. Aquest fa referència a una lluita, no només contra el patriarcat, sinó també contra el capitalisme que ha creat aquestes classes socials.

A l’actualitat aquestes classes o estrats diferencien la població per la quantitat de diners que tenen o deixen de tenir i per les diferents mentalitats davant la lluita feminista. Aquesta lluita ha de ser tal com diem, lliure de classes per poder arribar a un objectiu comú, no diferenciat pel que tinguis o no tinguis.

Les classes socials a l’actualitat

Actualment les classes socials han canviat. De com eren al passat, quan es diferènciaven els estrats de naixement a unes classes diferenciades pels diners, fet a mida pel capitalisme. Una persona de classe alta, guanyarà una quantiat x de diners al mes i podrà aspirar a arribar a més llocs. En canvi, una persona que provingui d’una família obrera, no tindrà els mateixos privilegis, ni podrà aspirar a el mateix.

La relació de l’estat amb el camp de la lluita de classes pot considerar-se doncs, en la relació de l’estat amb la lluita econòmica de classes per una part, i amb la lluita política de classes per l’altre.

Poulantzas, N. (1997). Poder político y clases sociales en el estado capitalista. SIGLO XXI Editores. https://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=6niRhzNHkt0C&oi=fnd&pg=PA1&dq=clases+sociales+problemas&ots=Y73eNr5QpX&sig=Zg1kfbhqBBLaa9smkTq3KVHi10Y#v=onepage&q=clases%20sociales%20problemas&f=false

Això, és relacionat amb l’economia, però també va lligat amb la política. Una política de dretes afavoreix molt més a aquestes classes altes o privilegiades. En canvi, les polítiques d’esquerres ajuden més a aquelles persones que no gaudeixen de privilegis, sent un motor de canvi, el qual també és busca des d’aquestes classes mitjanes/baixes.

Diferències de la lluita de classes

Tal com comentavem, una persona de classe alta no buscarà el mateix que una persona de classe treballadora, aquestes lluitaran més pel que volen. I no, això no és una suposició, són fets que aquelles persones que ho tenen tot no han hagut de lluitar per aconseguir un canvi dins la societat. Per una dona de classe obrera, canviar la realitat que està vivint serà molt important per poder arribar a una situació favorable, però sense lluita aquesta no es podrà aconseguir.

Classes socials dins del feminisme, la seva importancia a les paraules d'un tweet
@abbeyu44 a Twitter sobre les classes socials dins la lluita feminista

Aquestes diferències entre classes socials són les que faran canviar les regles del joc, les que faran que en dies com el 8M és reclami un feminisme igual per totes. En el passat podem reconèixer que la lluita havia sigut de les dones de classe alta i blanques, que buscaven el poder de votar, però a l’actualitat aquesta lluita no es reconeix ni per classes ni molt menys pel color de pell.

Classes socials, lluitaamb el puny alçat
Dones protestant amb els punys alçats

Per tant, queda clar que per lluitar contra aquestes classes socials que ens ha imposat el capitalisme, s’ha d’intentar fer-ho des d’una perspectiva feminista, que ens ajudi a totes. Hem d’arribar al punt de, si volem ser tots iguals davant la societat, lliures de classes, no podem distingir entre homes i dones.

FONTS

Periódico, D. (2020, 6 junio). Feminismo de clase. ¿Pasado o presente? Confederación Nacional del Trabajo. https://www.cnt.es/noticias/feminismo-de-clase-pasado-o-presente/

Feminismo y lucha de clases. (2018, 1 octubre). Revista Crisis. https://www.revistacrisis.com/debate-feminismo/feminismo-y-lucha-de-clases

La bretxa digital: una desigualtat social existent

La bretxa digital en els alumnes, imatge de Pexels.com

Actualment la nostra societat viu en un món interconnectat. L’aparició de les noves tecnologies va marcar un abans i un després en el nostre dia a dia. Alguns estudis afirmen que una de cada tres persones mira fins a cent vegades diàries el seu mòbil. Gairebé tothom compta amb algun dispositiu electrònic, ja sigui mòbil, ordinador o tauleta, i està registrat a alguna xarxa social. Aquesta és la imatge a la que estem acostumats però, és realment així? Som conscients de la bretxa digital existent i la desigualtat social que aquesta suposa?

QUÈ ÉS LA BRETXA DIGITAL?

El fenomen de la bretxa digital es pot entendre com la distinció entre les persones o comunitats que en el seu dia a dia tenen accés i fan ús de les noves tecnologies i les comunicacions i aquelles que no en tenen o que, tot i tenir-ne, no saben fer-ne un bon ús. Dins la coneguda societat de la informació, la bretxa digital ha existit sempre tot perpetuant una creixent desigualtat social, ja que són moltes les persones que no disposen de cap tipus de dispositiu electrònic ni d’accés a Internet. Aquest és un tipus de desigualtat més que es sol associar amb el món escolar.

L’IMPACTE DE LA COVID-19

La pandèmia de la COVID-19 -popularment coneguda com “coronavirus”- ha trasbalsat per complet la nostra vida diària. A Espanya, l’estat d’alarma va provocar que els centres educatius tanquessin. Així, els deu milions d’alumnes de qualsevol curs educatiu van haver de seguir una docència totalment online. Rebre una bona educació és un dret recollit a l’article 27 de la Constitució espanyola. No obstant, com podia l’alumnat seguir el curs a distància si no tenia els recursos necessaris per a fer-ho? És per això que molts docents parlen no tan sols de “bretxa digital” sinó de “bretxa educativa”.

En la majoria de casos la bretxa digital causada per la falta d’accés a Internet o a algun tipus de dispositiu rau en les rendes de cada família, sent les més pobres les més perjudicades. Fixem-nos en Internet, per exemple, que té un paper clau dins el món digital: a Espanya són nou de cada deu llars les que hi tenen accés, segons afirma l’Institut Nacional d’Estadística. No obstant, aquest calcula que al voltant de cent mil llars amb infants no n’hi tenen degut a les baixes rendes familiars.  

Tenir o no tenir un ordinador, una tauleta o un telèfon mòbil propicia la bretxa digital i la desigualtat social, imatge de pexels.com

A Internet s’afegeix la manca d’algun tipus dispositiu electrònic, ja sigui ordinador, tauleta o telèfon. Cal aclarir el fet que no és el mateix treballar amb un que amb un altre. El Comissionat d’Infància afirma que un de cada cinc nens viu en una llar sense ordinador, fet que l’impossibilita seguir el seu aprenentatge amb normalitat. A més, menys de la meitat de les llars tenen accés a una tauleta, considerada complementària per moltes famílies amb rendes altes i inaccessible per les més pobres. 

LA BRETXA DIGITAL DINS L’EDUCACIÓ EN PLENA PANDÈMIA

L’educació es trobava en un procés de digitalització molt abans de la pandèmia. Eren molts els nens i nens que anaven a l’aula amb un portàtil o una tauleta (normalment en préstec i cedits pel Govern), no amb llibres o llibretes. Els professors, de la mateixa manera, tendien a utilitzar tota mena de materials digitals per fer les seves lliçons més dinàmiques. Tot i això, l’impacte de la crisi sanitària va fer que l’educació s’hagués de reinventar per fer-la viable a distància i accessible a tots els alumnes, tinguessin els recursos que tinguessin. Henrietta H. Fore, Directora Executiva d’UNICEF, defensa el dret dels infants a tenir accés a les noves tecnologies dins l’era digital. 

Tweet d’Henrietta H. Fore des de l’usuari @unicefchief

La manca de preparació tecnològica d’una gran part del professorat va fer que molt docents, per edat o falta de coneixement, no sabessin què fer, una altra bretxa digital existent que molts mestres com Margarita Guinó, mestra de Primària i psicopedagoga, recalquen i reclamen. 

Tweet de Margarita Guinó des de l’usuari @mguino4

Des del Departament d’Educació es van cedir portàtils i un accés a Internet limitat als alumnes més desfavorits, servei que molts professors van considerar precari. Per tal d’evitar que la bretxa digital -ja considerada com bretxa educativa– fes que l’alumnat perdés l’interès en el seu aprenentatge, els professors van haver de buscar tota mena d’eines per intentar evitar l’empitjorament de tot plegat.

UNA META PER ACABAR AMB LA BRETXA DIGITAL

La bretxa digital ha existit sempre i la COVID-19 ha evidenciat la desigualtat social que aquesta ocasiona. Tot i els recursos i estratègies que s’han dut a terme, encara queda un llarg camí fins a aconseguir la consolidació social i tecnològica de la nostra societat per a poder tenir accés i fer un bon ús de les noves tecnologies. 

FONTS DE L’ENTRADA:

La Identitat de Gènere, de nou posada en dubte

Persona agafant la bandera de la transexualitat.

La identitat de gènere ha estat altament criticada fins fa relativament poc arreu del món. Igual que la homosexualitat, no identificar-se amb el sexe de naixement era considerat un transtorn mental. Poc a poc, alguns països i comunitats han començat a acceptar la transsexualitat. Molts d’ells inclús estan elaborant lleis d’identitat de gènere cada vegada més inclusives amb aquest sector de la societat. No obstant això, encara queda molt camí per recórrer i la lluita per la igualtat encara no ha acabat.

La transsexualitat a la història, de la mà de la desigualtat

La transsexualitat no és un concepte modern. De fet, s’han trobat documents antics que proven l’existència de persones que no se sentien còmodes en el cos que els havia atorgat la natura. Algunes societats i cultures veneraven aquestes persones, inclús es considerava una característica digna dels mateixos déus. Parlem de societats com la grega i la romana, que inclouen a la seva mitologia la deessa Castàlia, capaç d’accedir a les ànimes femenines atrapades en cossos masculins i alliberar-les.

No obstant això, amb l’arribada de l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XX, identificar-se amb un gènere diferent del sexe va portar a milers de persones a la mort, com per exemple, Joana d’Arc. És a partir d’aquest moment que la transsexualitat es demonitza i les persones deixen de tenir poder de decisió sobre la seva pròpia identitat.

Malauradament, avui dia trobem discriminacions de tot tipus cap a les persones transsexuals. Un exemple és el món de l’esport. Les persones transsexuals no poden jugar a la categoria que els defineix, perquè la llei encara no ho permet. És el cas d’aquests quatre nois, obligats a competir amb noies.

El cas de quatre nois trans obligats a jugar a la categoria femenina –TV3

Les lleis d’identitat de gènere

Representa la identitat de gènere la mà d'un home amb la bandera trans pintada.
Moltes persones del col·lectiu utilitzen la bandera trans com a símbol de la seva lluita.

Aquests dies, la comunitat trans s’ha manifestat per la implantació de la nova llei d’autodeterminació de gènere. Actualment, és necessària la supervisió d’un metge per efectuar un canvi de gènere oficial. La llei de Montero permetria que les persones majors de setze anys poguessin decidir amb quin gènere s’identifiquen sense necessitat d’això.

També és cert que s’han fet bastants avanços. Moltes comunitats espanyoles, 10 de les 17, ja contemplen algunes lleis d’aquest tipus. De fet, la primera de la llista va ser Andalusia, que ja al 2014 negava la necessitat de les prescripcions mèdiques. Seguint l’exemple de la comunitat andalusa, s’hi van sumar altres com Aragó, Balears, Cantabria, Extremadura, Madrid, Múrcia, Navarra, País Basc i la Comunitat Valenciana.

Durant aquests anys, les comunitats han afegit característiques a la seva legislatura. Per exemple, la prohibició de requerir proves mèdiques per determinar el gènere o orientació sexual d’una persona. Altres, com la de Navarra, destaca que les persones han de ser referides amb el sexe amb el que es corresponen, encara que siguin menors d’edat.

Totes aquestes lleis suposen una gran millora quant els drets de les persones transexuals. No obstant això, les discriminacions per identitat de gènere són encara comuns a la vida quotidiana. Són precisament aquestes les que s’han de millorar per assegurar justícia cap a aquest col·lectiu.

Fonts

Abio, I. (2020, 17 octubre). Judit, mujer trans: «La médica me dijo: ‘Tú no eres trans, eres un chico al que le gusta vestirse de chica de tanto en cuanto». LaSexta. https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/judit-mujer-trans-la-medico-me-dijo-tu-no-eres-trans-eres-un-chico-al-que-le-gusta-vestirse-de-chica-de-tanto-en-cuanto_202010175f8ad8964a49130001c394ef.html

ATC llibertat (2016, 29 octubre). Transexualidad en la historia a traves de su evolución. transexualidad: ATC llibertat. https://atclibertad.wordpress.com/2016/10/29/transexualidad-en-la-historia-a-traves-de-su-evolucion/

Baena, M. (2021, 26 febrero). Ley trans: Diez comunidades ya contemplan la autodeterminación de género. EFEMINISTA. https://www.efeminista.com/ley-trans-diez-comunidades-autodeterminacion-genero/

Gobierno de EEUU. (s. f.). Discriminación por Sexo | Comisión para la Igualdad de Oportunidades en el Empleo. https://www.eeoc.gov/es/discriminacion-por-sexo#:%7E:text=La%20discriminaci%C3%B3n%20contra%20una%20persona,entablar%20reclamaciones%20por%20discriminaci%C3%B3n%20sexual.

La Sexta (2021, 12 febrero). Agresión tránsfoba en Pamplona: cuatro menores insultan y pegan a un niño transexual. LaSexta. https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/agresion-transfoba-pamplona-cuatro-menores-insultan-pegan-nino-transexual_20210212602652241373f60001be9661.html

Viejo, M. (2021, 16 febrero). Carla Antonelli: Vox es un potencial peligro. A la gente se le olvida que todaví­a nos dan hostias por la calle. EL PAÍS. https://elpais.com/espana/madrid/2021-02-16/carla-antonelli-vox-es-un-potencial-peligro-a-la-gente-se-le-olvida-que-todavia-nos-dan-hostias-por-la-calle.html

La desigualtat salarial a Europa

Una filera de monedes apilades que representen la desigualtat salarial.

La desigualtat salarial és un fet estès arreu del món. Les dades ho demostren: l’1% de la població més rica té tant patrimoni com la resta. Les xifres són alarmants, inclús als països més desenvolupats. Europa no se salva i les seves polítiques contra la pobresa no han solucionat el problema. No obstant això, sembla un fet normalitzat, a causa de la falta d’informació al respecte.

Representa la desigualtat salarial. Dues persones pujades a dos pòdiums, un més alt que l'altre.
La desigualtat salarial relega a certs països a la inferioritat.

Les dades de la desigualtat salarial a Europa

Segons dades de l’Eurostat de 2021, Espanya té el tercer salari mínim més baix d’Europa. Aquest indicador mesura la proporció del Salari Mínim Interprofessional en relació amb la mitjana d’ingressos del país. L’SMI se situa entre el 50% i el 59% dels ingressos mitjans a la majoria de països de la UE. Mentrestant, Espanya es troba en el 44%, només amb Malta i Estònia per sota a la classificació. Segons aquesta classificació, els països amb una millor posició són França, Portugal i Eslovènia. Tanmateix, aquests no són els països que ens venen al cap quan pensem en poder adquisitiu.

A partir d’altres indicadors de l’Eurostat, podem observar grans indicis de desigualtat salarial a la UE. Si comparem els salaris mínims realitzant una correcció dels valors de les monedes, els resultats són ben diferents. La retribució mínima a Luxemburg és sis vegades més elevada que la de l’estat més pobre, Bulgària. Espanya ja no queda en una posició tan baixa, sinó que ascendeix fins al vuitè lloc en el rànquing dels millors SMI i Portugal fa un descens dràstic. Una altra diferència destacable és que, inclús els països més pobres de la classificació obtenen un millor resultat, ja que només 21 dels 27 països de la Unió Europea compta amb una retribució mínima.

Evolució de la desigualtat

Gràfic sobre la desigualtat salarial al 2019.
Font: Eurostat | Elaboració pròpia

«La desigualtat d’ingressos a llarg termini captura les diferències que persisteixen durant tota la vida, de manera que els individus que guanyen més guanyen sistemàticament més, la qual cosa condueix a una estructura d’ingressos rígida en la qual els individus no canvien de posició en la distribució d’ingressos.»

Cervini-Plá, María; Ramos, Xavier. Long term earnings inequality, earnings instability and temporary employment in Spain: 1993-2000. British Journal of Industrial Relations, 50(4): 714-735 (2012). https://www.uab.cat/web?cid=1096481466574&pagename=UABDivulga%2FPage%2FTemplatePageDetallArticleInvestigar&param1=1345664615045

Les estadístiques mostren una tendència clara que es repeteix al llarg del temps: els sous més baixos es donen a l’est, els mitjans al sud i els més alts al nord-oest. És a dir, la majoria de les antigues repúbliques soviètiques constitueixen els països més pobres de la UE i, al contrari, els centre europeus i nòrdics compten amb un major poder adquisitiu. Els estats del mediterrani formen part dels valors mitjans quant a les seves retribucions. Els valors dels salaris mínims europeus es mouen entre els 300 i els 2500 € aproximadament, deixant unes diferències massa agosarades en el nivell de vida dels diferents països.

Tot i que la diferència de preus en els diferents estats fa de balança entre aquestes desigualtats salarials, la situació segueix sent massa desfavorable per certs sectors de la població. Les desigualtats salarials persisteixen durant un llarg període de temps, fet pel qual no és habitual que la situació d’aquests estats millori a curt termini. Per aquest motiu, caldria abordar aquest problema sistemàtic des de la UE, amb polítiques que assegurin un millor balanç de la riquesa entre els països de la comunitat.

Fonts

Cervini-Plá, María; Ramos, Xavier. Long term earnings inequality, earnings instability and temporary employment in Spain: 1993-2000. British Journal of Industrial Relations, 50(4): 714-735 (2012).

Ddg, E. P. M. |. (2015, 24 mayo). Espanya, entre els països desenvolupats amb més desigualtats salarials. Diari de Girona. https://www.diaridegirona.cat/economia/2015/05/22/espanya-paisos-desenvolupats-mes-desigualtats/725716.html

Eurostat. (2020, mayo). Estadísticas sobre los salarios mínimos (ISSN 2443-8219). https://ec.europa.eu/eurostat/statistics-explained/index.php?title=Minimum_wage_statistics/es&oldid=483935#:~:text=En%20enero%20de%202020%2C%20los,y%202%20142%20EUR%20mensuales.

Grau del Cerro, X. (2021, 6 febrero). Espanya té el tercer salari mínim més baix de la UE. Diari Ara. http://upf.mynews.es.sare.upf.edu/hu/noticies/?dre=ARA202102060060&tipus=pdf

La manada: un cas de violència de gènere

La Manada de Pamplona és un dels casos de desigualtat de gènere que més ressò ha tingut en els últims anys a Espanya. Això no només és pels fets en si, sinó que també pel que va desencadenar. Aquest cas i la seva posterior condemna van trastocar, no només el país sinó que tot el món. Els membres de La Manada són cinc, José Ángel Prenda Martínez, Alfonso Cabezuelo Entrena, militar, Antonio Manuel Guerrero Escudero, Guardia Civil, Jesús Escudero Domínguez y Ángel Boza Florido.

El cas comença el juliol del 2016, quan cinc homes viatgen d’Andalusia a Pamplona per assistir als Sanfermines. Els homes, després de conèixer a la víctima, van portar-la fins a un portal d’una casa on la van violar, agredir i van gravar-la per enviar les imatges a la resta dels seus amics, a través d’un grup de WhatsApp que tenia el nom de «La Manada». Una parella va trobar a la víctima a terra, en posició fetal i la van dur a la policia perquè denuncies el cas.

La desigualtat de gènere als jutjats

El procés judicial va començar el 9 de juliol, quan els acusats van entrar a presó. Però no va ser fins a l’agost quan el jutge va dictaminar que hi havia proves per acusar el grup. Els acusats van demanar moltes vegades la llibertat provisional, però amb les proves no els hi van donar. El procés judicial va durar quasi tres anys, en els quals els acusats van sortir de la presó en llibertat sota fiança després d’argumentar «que no eren un perill, ni hi havia risc de fuga».

La sortida de la presó del grup, va generar una muntanya d’odi i d’indignació a la població, que mirava incrèdula com podia passar actualment. Es van manifestar arreu d’Espanya, i fins i tot en altres països del món en contra d’aquest fet, i encara més quan va sortir la sentència: acusats d’abús sexual i no de violació. Això va fer qüestionar a la població que havien vist els jutges del cas. La noia estava quasi inconscient, van forçar-la i gravar-la per divertir-se després, i tot i això ho consideraven abús. Aquesta decisió va fer enfadar encara més a la gent, que reclamaven al carrer sota el crit «no és abús, és violació».

Imatge dels cinc membres de la Manada de Pamplona i Pozoblanco
Imatge dels cinc membres de La Manada

La segona “actuació” de La Manada

No només van actuar a Pamplona, sinó que després d’investigar el cas es va descobrir uns vídeos al mòbil requisat d’un dels acusats que revelava una anterior agressió sexual. La Manada era sospitosa també d’una violació anterior a Pozoblanco, Cadis. Aquest cas, del mateix any, va ser jutjat després del cas de Pamplona. La sentència va elevar els anys de presó de quatre dels cinc integrants, que eren els que havien participat en aquesta agressió sexual.

Igual que amb el cas de Pamplona, la condemna va ser d’anys de presó i una suma monetària que cada un havia de pagar a la víctima. Els anys de presó, però, no van ser ni molt menys elevats, sinó que el màxim de temps al que van ser condemnats va ser a dos anys de presó. Això és degut als anys que ja tenien acumulats pel judici de Navarra.

La repercussió de La Manada

Aquest cas no només va tocar a la societat, sinó que es recorda cada 25 de novembre i cada 8 de març, quan les dones surten al carrer a cridar, «tranquila, hermana, aquí está tu manada». És a partir d’aquest cas quan s’han destapat també altres casos de violacions en grup, com La Manada de Manresa, que també va tenir molta repercussió per la gravetat dels fets.

S’ha de remarcar també la diferència que en fan al llarg del judici entre abús i violació. Tal com assenyalen en l’article d’El País, «assenyala que «és inqüestionable» aquest caràcter sexual i remarca que els tocaments es van perpetrar «sense comptar amb la voluntat i consentiment» de la dona». Si no hi havia voluntat per part de la dona, queda encara més clara l’agressió. Tot i que moltes vegades parlen d’abús, s’ha de parlar de violació.

Fonts

Saiz, E. (2020, 4 junio). La Manada, condenada a un año y medio de cárcel por abuso sexual de una joven en Pozoblanco. EL PAÍS. elpais.com/sociedad/2020-06-04/la-manada-condenada-a-un-ano-y-medio-de-carcel-por-abuso-sexual-de-una-joven-en-pozoblanco.html(abre en una nueva pestaña)

Imparcial/Efe, E. L. (2019, 21 junio). Cronología completa del caso de La Manada. El Imparcial. elimparcial.es/noticia/189064/sociedad/cronologia-completa-del-caso-de-la-manada.html(abre en una nueva pestaña)

La desigualtat social i en Long Li Xue

La diversitat ètnica i cultural dels estrangers residents a Espanya és àmplia

Avui diumenge 14 de febrer es celebren a Catalunya les eleccions al Parlament de la Generalitat. Tal i com recull l’article 17 de la Constitució, tothom té el “dret a participar en els afers públics per mitjà del vot a les eleccions”. No obstant, aquesta legislació té una cara oculta que propicia una existent desigualtat social. I és que totes aquelles persones residents d’altres països i que no tenen la nacionalitat espanyola no ho poden fer. Aquest és el cas del gironí Long Li Xue.

Què entenem per «persona estrangera»?

En primer lloc, cal tenir en compte a què ens referim quan parlem de “persona estrangera”, que seria aquella que no té la nacionalitat espanyola independentment d’on hagi nascut. La nacionalitat es pot demanar per la residència d’uns deu anys de la persona a l’estat -que evidencia la lentitud del procés-; ser espanyol d’origen (fill de pares estrangers però nascut a l’estat); per carta de naturalesa d’un excepcional Reial Decret del Govern; per possessió d’estat, entès com el bon ús de la nacionalitat tot i no ser espanyol; i, finalment la nacionalitat per opció, amb mare o pare nascut a Espanya.

La desigualtat social dels estrangers existent a l’estat espanyol

A Espanya hi ha «més de 600.000 estrangers que no tenen la nacionalitat espanyola i que, per llei, només poden votar a les eleccions municipals«(1). A més a més, aquests només podran fer-ho els procedents de determinats països: de la Unió Europea o Bolívia, Xile, Corea, Nova Zelanda i el Perú, amb els quals l’estat espanyol ha firmat un acord bilateral. Tot aquest conjunt de persones que viuen al territori espanyol i que sovint se senten espanyols no poden participar en el futur democràtic del país. La desigualtat social és clara.

Una persona votant i exercint el dret a vot, imatge de Pexels.com

Long Li Xue: influencer català i reivindicador de la desigualtat social

Hi ha persones que no tenen la nacionalitat espanyola i que la voldrien però, per altra banda, no volen renunciar a la seva nacionalitat. Aquest és el cas d’en Long Li Xue, un gironí amb la nacionalitat xinesa. Amb contingut únicament en català, en Long ja compta actualment amb trenta-set mil seguidors a Instagram. Al costat dels influencers catalans Juliana Canet (setanta mil seguidors) i Joan Grivé (cinquanta mil seguidors), els quals comparteixen un contingut similar, condueix el programa Adolescents iCat, presentat per Roger Carandell. De pare i mare xinesos, quan tenia 14 anys va ser víctima de bullying i de ciberassetjament degut als seus orígens. La seva popularitat ha crescut molt en els últims mesos i va arribar a presentar la Nit literària de Santa Llúcia el passat mes de desembre.

En Long sempre ha lluitat contra les desigualtats socials que ha viscut en primera persona. A les seves xarxes socials denuncia la injustícia del fet “d’haver nascut, crescut i estat educat en un país on no tens dret a vot”, evidenciant la desigualtat social ja esmentada. Actualment no és compatible la doble nacionalitat xinesa i espanyola, tot i els molts convenis que Espanya té amb altres estats. No volent renunciar als seus orígens, en Long reclama el seu dret a vot. Us imagineu que francès que porta poc temps a l’estat espanyol i reclama la doble nacionalitat, per exemple, pot votar i en Long, que hi ha nascut, no? Doncs és la realitat actual. En Long també denuncia el racisme institucional per com els grans bancs rebutgen que ell, per la seva nacionalitat, pugui obrir-hi un compte bancari.

En Long i la campanya #1MiliódeVots contra la desigualtat social

Per tot lo ja esmentat, en Long ha protagonitzat la campanya #1MiliódeVots d’Òmnium Cultural i la iniciativa Casa Nostra, Casa Vostra, on molts estrangers residents a Catalunya reclamen el seu dret a vot per aquest “14F”, tot demanant a aquells qui no vagin a votar, la seva papereta. Tots hem de poder participar i decidir en plena democràcia en una societat que és molt desigual.

Fonts utilitzades

George Floyd, víctima del racisme

Pintada de George Floyd amb el missatge "no puc respirar" al mur de Berlín. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Wandbild_Portrait_George_Floyd_von_Eme_Street_Art_im_Mauerpark_(Berlin).jpg

George Floyd és una víctima de la violència per ètnia. Era un afroestatunidenc de quaranta-sis anys que va morir el passat 25 de maig a mans del policia Derek Chauvin, de quaranta-quatre. Els fets van començar quan un empleat d’una botiga de queviures va reportar a la policia un bitllet fals que Floyd havia usat per pagar.

Quan els dos agents van arribar al lloc en qüestió un d’ells va treure l’arma per fer sortir Floyd del cotxe en el qual estava esperant. L’afroestatunidenc, després de resistir-se a ser esposat, va cedir i, seguidament, va començar un forcejament. En aquest moment va arribar l’agent Chauvin que, després de fer que Floyd caigués a terra i quedés esposat i boca avall, va posar-li el genoll al coll.

George Floyd repetia «no puc respirar»

La víctima va repetir incessantment “no puc respirar” durant sis minuts fins que va deixar de respondre. Malgrat això i que els agents no li van trobar el pols, els fiscals reporten que l’agent va mantenir aquesta posició vuit minuts i quaranta-sis segons. Després, el van portar en ambulància a un centre mèdic on va ser declarat mort una hora després.

Després d’haver estat detingut i acusat d’homicidi en tercer grau, dimecres 7 d’octubre l’agent Chauvin va sortir de presó en llibertat sota fiança després de pagar un milió de dòlars. Algunes de les condicions de la seva llibertat són no tenir cap mena de contacte amb cap membre de la família de George Floyd ni posseir municions per a armes de foc.

Protestes al Capitoli contra la brutalitat policial després de la mort de George Floyd. https://westshoreroar.com/news/students-teachers-sort-through-reactions-to-capitol-building-raid/
Protestes al Capitoli contra la brutalitat policial després de la mort de George Floyd / CREATIVE COMMONS

La discriminació per ètnia provoca un trauma racial

Com a conseqüència, els Estats Units, juntament amb capitals com Londres i Berlín, s’han omplert de protestes en contra d’una brutalitat policial amb profundes arrels racistes. El psicòleg estatunidenc Erlanger Turner, director del Laboratori d’Investigació Raça i Experiències Culturals, ha dit que aquesta exposició a la discriminació provoca un trauma racial.

Explica a la BBC que aquesta “és una resposta psicològica o emocional a formes agudes o cròniques de racisme i discriminació”. Apunta que alguns dels símptomes són “augment de l’agitació, evitació de persones o situacions i augment de l’ansietat”. Afegeix que les notícies com la mort de George Floyd poden fer que “nens i adolescents afroestatunidencs  estiguin preocupats per les possibles interaccions amb la policia i la seguretat dels seus progenitors”.

Turner manifesta que aquest trastorn es pot despertar després de múltiples experiències racistes o d’una sola. Recomana als pares que, per poder-ho detectar, estiguin atents a canvis en el comportament dels fills, com ara dificultat per dormir o major irritabilitat. A més, defensa que l’error que cometen els blancs és ignorar la frontera de color. Defensa que s’ha d’explicar que existeix i que els negres tenen una experiència de vida diferent basada en les discriminacions per ètnia.

La teoria darwiniana, argument racista

En el seu llibre La descendència de l’home, Darwin explica que la capacitat cerebral varia segons la geografia i que aquells amb una major capacitat són la raça superior. El seu argument que les nacions civilitzades han de subordinar a les que no ho són legitima aquesta desigualtat per ètnia. Fa referència a les diferències entre els de pell clara i fosca i arriba a la conclusió que l’única raça que no és salvatge és l’europea.

Esdeveniments com la mort de George Floyd deixen constància que seguim molt a prop d’aquesta teoria construïda l’any 1871 i que el predomini d’una ètnia per sobre d’una altra segueixen vigents. En l’actualitat continua havent-hi persones que es creuen amb el dret d’atemptar contra la vida d’aquestes persones que consideren salvatges amb l’argument d’actuar en defensa pròpia.

George Floyd posa de manifest el perill del racisme a les estructures de poder

George Floyd va morir tot deixant constància que les arrels del racisme segueixen creixent i les seves branques entren en tots els àmbits de la societat. El més perillós és que estan molt presents en les estructures de poder com ara la policia. Un poder que sembla que dóna la potestat a algunes persones d’atemptar contra la vida sense justificació. L’agent Chauvin n’és un exemple: un assassí alliberat gràcies a la seva postura de poder com a policia.

Entrevista de la BBC a Erlanger Turner.

Referències

Muerte de George Floyd | «Es importante hablar sobre raza y esas conversaciones deberían centrarse en criar niños antirracistas». (2020). BBC. https://www.bbc.com/mundo/noticias-52925656

George Floyd: qué pasó antes de su arresto y cómo fueron sus últimos 30 minutos de vida. (2020). BBC. https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-52869476 

Racismo en Estados Unidos : desafíos en el mundo contemporáneo. (2018). https://ciencia.lasalle.edu.co/cgi/viewcontent.cgi?article=1092&context=negocios_relaciones

Liberan al expolicía acusado del asesinato del afroamericano George Floyd. (2020). La Vanguardia. https://www.lavanguardia.com/internacional/20201007/483920530520/liberan-expolicia-asesinato-afroamericano-george-floyd-racismo.html 

La desigualtat educativa a partir de la covid-19

Dibuix de quatre persones en videotrucada a un ordinador. Reflexa la desigualtat educativa en quant a la tecnologia.

Abans de la Covid-19, les carències en l’educació ja suposaven un problema de base en la gran majoria de països del món. L’arribada de la famosa i duradora pandèmia no ha fet més que exacerbar la desigualtat educativa entre els infants, tant entre diferents països, com entre estudiants d’una mateixa escola.

La falta d’integració com la base de la desigualtat educativa

Diferents estudis en l’àmbit educatiu apunten a la discriminació i els seus diferents vessants com la causa principal per la qual els joves no avancen en matèria educativa, no finalitzen els seus estudis o, en alguns casos, ni tan sols els comencen. L’informe GEM (Global Education Monitoring) del 2020 impulsat per la UNESCO mostra que s’ha agreujat l’exclusió a escala mundial arran de la pandèmia, ja que almenys un 40% dels països ingressos baixos no han oferit als alumnes en situacions precàries cap mena de suport econòmic o social per garantir la igualtat d’oportunitats davant l’escolarització en temps de covid.

Aquest fet pot portar conseqüències perillosament negatives per a l’escolarització de la població més jove. Els experts temen que la precarietat econòmica impulsi als adolescents a abandonar els estudis en cerca de feines que els permetin ajudar a les seves famílies. Lluny de ser una situació temporal, la majoria d’aquests joves no reprendria els estudis, generant un alt nivell de desalfabetització a escala global.

L’escletxa tecnològica, un nou tipus de desigualtat educativa

Durant els anys previs a la Covid-19, aproximadament 258 mil infants no comptaven amb un accés igualitari a l’educació a causa de la pobresa. Aquesta xifra ha augmentat de manera preocupant aquest darrer any. Obligats per les circumstàncies, els centres educatius van haver de passar de la docència presencial a un format en línia no accessible per a tothom. Així, trobem que milers de famílies ara es veuen incapaces de proporcionar als seus fills les eines necessàries per adaptar-se a la nova situació.

A partir d’aquest moment, es va fer evident una nova desigualtat educativa: l’escletxa tecnològica. Un dels grans problemes d’aquesta diferència entre els alumnes és que el seu abast és minoritari. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), un 91,4% de les llars espanyoles tenen accés a internet; el 9,6% restant esdevé una minoria a la qual no es destinen ajudes i que es queda enrere inevitablement.

No obstant això, l’accés a la xarxa no assegura que els infants gaudeixin de les condicions òptimes per realitzar la docència en línia. Aquest nou tipus d’educació requereix un ús de les noves tecnologies molt més elevat que abans. Així, trobem que en famílies nombroses, ha començat a ser necessari més d’un dispositiu electrònic, cosa poc assequible en una crisi com l’actual. A més a més, els infants no són els únics afectats; els mateixos docents s’han vist obligats a adquirir nou material tecnològic per ser capaços d’impartir classes en línia decents, ja que ni els centres educatius ni el govern podien oferir prou ajuts.

Dibuix de quatre persones en videotrucada a un ordinador. Reflexa la desigualtat educativa en quant a la tecnologia.
Dibuix simulant una videotrucada a càrrec d’il·lustrar una classe online.

La salut mental també provoca desigualtat

La desigualtat educativa causada per la Covid-19 no només té arrels econòmiques. Durant el confinament, els casos de violència domèstica i agressions masclistes han continuat agreujant-se. El problema recau en el fet que els nens que pateixen aquestes situacions ja no compten amb un espai lliure de violència on estudiar. Residir en aquest tipus d’ambient les 24 hores pot propiciar una baixada del rendiment dels més petits, a més de fer aflorar greus malalties mentals. No obstant això, aquests alumnes no han estat els únics afectats pel confinament; inclús en famílies estables, la situació de tancament provoca greus problemes en els adolescents i joves universitaris. Entre els problemes més comuns trobem falta de motivació o dèficits en l’aprenentatge per la dificultat afegida en els nous mètodes d’estudi.

Per aquests motius, una sèrie d’experts han entrat en controvèrsia. Mentre que molts epidemiòlegs demanen que les escoles i universitats es mantinguin tancades, pedagogs, sociòlegs, psicòlegs i certes associacions com l’AJEC (Associació de Joves Estudiant de Catalunya) han fet constatar els dèficits i la manca de recursos de la docència en línia. Aquests col·lectius demanen un aixecament de les restriccions educatives per evitar una major reducció de l’aprenentatge i per garantir el benestar mental i emocional dels estudiants. El conseller d’educació, Josep Bargalló va assegurar que «l’escola és el servei públic més essencial després dels hospitals» en una entrevista a La 2 Catalunya, i ha insistit en la importància de mantenir els centres educatius oberts, inclús en un segon confinament.